El que cap en una capsa 20:02

Barcelona ha volgut fer-se la nadalenca amb una ultra-il·luminació amb un extra d'acoloriment artificial.

Vet aquí que unes simples caixes de cartró li han arribat a fer ombra.

Entre les desenes, centenars, milers d'ànimes consumistes que tafanejaven sense bosses i ansiaven càpsules de cafè al Passeig de Gràcia, ahir al Bulevard Rosa hi vam trobar l'antítesi de tot plegat: una botiga de caixes buides per a regalar. "No, que està plena d'amor", confiava als clients la voluntària de l'Hospital Sant Joan de Déu, d'Esplugues de Llobregat. I potser sí que les deu unitats de petonets s'amaguen entre els plecs de la caixa que tinc a casa. Almenys ho diu al dors:

"Sí, és cert, costa de veure l'amor. Però això té una explicació fàcil: l'amor no és per veure'l, és per regalar-lo".

Així, a l'aparador del local hi llueixen 365 abraçades molt fortes, 1.039 carícies o 1 quilo d'amor. Això ni de marca Hacendado, ni al Corte Inglés, ni tan sols al BuyVip. A cinc, deu, quinze, fins a trenta euros, o la voluntat. El que val cada caixa és una aportació per al programa Cuidam de l'Hospital Sant Joan de Déu, que treballa per fer possible que qualsevol infant malalt, sigui quin sigui el seu país de procedència, pugui rebre el tractament que necessita i una assistència mèdica d'alta especialització.

Aquesta és una cadena de favors. Les caixes, el local, les dependentes, fins el 5 de gener. És, doncs, una de les iniciatives més lluminoses d'aquesta Barcelona que pretèn amagar certa foscor amb lluminària sintètica. Val la pena no tenir, almenys, el cap buit aquest Nadal.

Pere, el de la banyera 17:06

"Aquest és el formatge que menjava Pere el Gran!", deia aquest matí un noi provist d'un col·lossal formatge -tan gran i majestuós com el fill de Jaume I- en una paradeta al bell mig de la plaça de Sant Bernat, sota les parquinsònies podades, que és el que toca ara a l'hivern i per la Fira de Santa Llúcia. I és que Santes Creus, al poble d'Aiguamúrcia, a l'Alt Camp, torna a ser epicentre cultural, set-cents anys més tard. No ben bé com a l’Edat Mitja, però sí un xic més mediàtic, un concepte gens medieval però sí bastant feudal dels nostres dies. El monestir, que l’any vinent celebra el seu 850è aniversari, ha cedit el seu protagonisme a en Pere, el de la banyera, ara atípic i peculiar reclam publicitari per vendre formatge, com Paul Newman ven quètxup.

Així, doncs, la tomba del rei Pere II (o III, les discussions sobre la qüestió són vàries) el Gran és avui la notícia, una molt bona notícia, i ja no és tan sols una llegenda, com tantes altres d’entranyables sobre els pastors que posaven creus allà on havien vist llum a la nit, a la vora del riu Gaià, on jau el monestir, que ens explicaven quan érem petits. Avui, a Santes Creus pregunten i demanen per Pere, el de la banyera, i sucumbeixen al saber que la llosa que refugia les despulles d’aquest rei de la Corona Catalano-aragonesa pesa més de 900 quilos. Un rei enterrat en una banyera -perquè, diuen, era un home alt i no hi cabia enlloc més- portada ex profeso de l'Orient per l'almirall Roger de Llúria, i un rei presumptament consumidor de formatge, pel que he sentit avui a plaça.

Però Santes Creus és molt més que la banyera, Pere el Gran i els seus lleons mesopotàmics -tot i que és una troballa molt i molt rellevant-, i fins i tot el formatge de la Fira de Santa Llúcia. Perdeu-vos per l'albareda de Santes Creus, pulmó i bosc únic de ribera a Catalunya, i preneu un cafè al Casalot, o al Bar Esport, guaiteu a la plaça de Santa Llúcia, el mirador de l'est de l'Alt Camp, i si us la vista us hi arriba, potser hi arribeu a veure Vila-rodona. Tanmateix, no us deixeu els capitells i el claustre, i la ressonància de l'antic dormitori, però sobretot passeu també pel Carrer de la Ferreria, el més pintoresc que us pogueu trobar a aquesta banda de la Catalunya de les discussions de campanar, i respireu-hi la tranquil·litat. I formatge, compreu formatge, que és el que menjava Pere el Gran (teniu temps fins avui al capvespre, fi de la Fira de Santa Llúcia).

Sentència, dignitat, editorial 23:14

Ahir, a hores intempestives, acabava de redactar una enèsima ressenya per a classe de Periodisme Cultural, la de la Crònica de la Independència. Us la volia deixar com a penyora, per no haver actualitzat abans. A quarts de dues de la matinada, alguna cosa es coïa als diaris digitals.

I avui, acabo la jornada sumant aquest bloc a l'editorial comú, "la Dignitat de Catalunya". Casualitats.

* * * * * * * * * * * 
Sobre Crònica de la Independència
A l’imaginari col•lectiu català, la “política-ficció” és allò que tenim cada dia a sobre de la taula. En Jordi Basté ens prepara els ingredients de bon matí, en Cuní i la Rahola discuteixen el menú, el cafè de després de dinar es pren tot fullejant La Vanguardia, l’Avui o el Mundo –tot són gustos-, repetim amb el Polònia i fem el ressopó al Cafè de la República. De “política-ficció” també és el bloc de José A. Donaire, o almenys així és com ho defineix ell mateix a dia d’avui a la introducció del seu bloc. No obstant, la Crònica de la independència de la periodista Patrícia Gabancho és el significat que més s’ajusta a un significant com “política-ficció”.

Així, doncs, aquest estendard de la “política-ficció” va ser el llibre de no-ficció més venut durant la Diada de Sant Jordi de 2009, segons el rànquing que va facilitar el Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya. “My God!”, com exclamava al 2037 una experta en hegemonia cultural, i “Déu meu!”, que exclamaríem avui, al 2009, tan sols un any abans de la independència de la Catalunya que proclamen els polítics designats per Gabancho. Una hipotètica independència que no es narra a la babalà, sinó que s’entreté a explicar el perquè de tot plegat d’un món paral·lel fictici i futurista, que té com a desencadenant la sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut. Una sentència que, per cert, arriba l’any 8, i no pas en un futur incert.

S’escriu al 2008, aquest mateix mes de novembre surt a la venda l’edició econòmica de Labutxaca d’Edicions 62 –tot i que l’autora deixa anar al mateix llibre que la “gran crisi” havia tingut lloc al 7 i al 8,  servidora, al 2009, encara nota la crisi i no pot permetre’s la rústica de la col·lecció L’Arquer-, i la periodista argentina aconsegueix l’impossible: tenir un enviat especial al 2037. A cop d’hemeroteca i basant-se en converses amb els polítics de torn de finals de la dècada dels 30 del segle vinent, i entrevistes a graduats en highs i en d’altres sorpreses que ens depara Bolònia. Així és com en Daniel, fill de la Patrícia Gabancho i científic al Canadà, país d’una de les “tres Amèriques” post-“desil·lusió d’Obama”, recopila dades per il•lustrar els canadencs d’un procés tan complex, enrevessat i crític per a Catalunya com és ara, 28 anys abans, parlar-ne de la qüestió amb propietat.

Però, si fa o no fa, aquesta deu ser la primera vegada que algú suplanta l’estil d’un Quim Monzó que espia converses de metro, i se’n surt prou bé. O d’un contundent Joan Barril, o el titular enginyós de les columnes de’n Desclot, Vicent Sanchis, a l’Avui. O que s’agafa prestat l’ímpetu de la Montserrat Carulla. Tot i que la Patrícia Gabancho excel·leix amb la seva múltiple personalitat articulista a la Crònica de la Independència, el lector més avesat a la política s’ho passarà d’allò més bé trobant les pixades fora de test en el llibre, des de la poltrona del 2009, o del 10 o de l’any que toqui, perquè és ben cert allò que diuen: la realitat supera la ficció.

PD. La ressenya era de 3 pàgines, però us ho deixo aquí escurçat. Sento per no haver pogut atendre el bloc com cal aquests dies, és que me'ls he passat fent ressenyes i treballs...

Aeroport sense títol 10:58

"What's in a name?", es preguntava Shakespeare al seu Romeo i Julieta, a finals del segle XVI. I s'ho pregunten ara, al 2009, els gestors del que, a dia d'avui, s'anomena Aeroport de Reus. La Cambra de Comerç de Tarragona vol demanar incorporar-hi el nom de la capital de província a davant de la nomenclatura d'aquesta infraestructura, Aena ho veu bé, i Reus ha posat el crit al cel (un 57% d'aquest cel, al mateix terme municipal de Reus, i un 43% al de Constantí, per a ser exactes). Vet aquí de nou l'eterna picabaralla de la conurbació per excel·lència de la Catalunya Sud en una disputa aferrissada, cada vegada més juanxi. Però, per què ara una polèmica d'alta volada per un nom? 

Des de territori neutral, Valls, ciutat a l'alçada de Tarragona i Reus, ho analitzem en 4 punts:

1.- El de Reus és un aeroport sense títol sense número, com aquell mític programa del reusenc Andreu Buenafuente. La prova? Les dues imatges junt a aquestes línies. La primera és del web de Ryanair, la companyia low cost que ha fet que l'aeroport sobrepassi el milió i mig de passatgers aquest 2009. El seu destí és Reus-Barcelona. En canvi, Jetair, una altra de les companyies que hi operen, l'anomena Reus-Costa Dorada. No coincideixen i això no és un aspecte gaire positiu de cara a la galeria.

2.- El passatger se sent enganyat. Al Regne Unit s'ha qüestionat perquè quan Ryanair diu "vols a Barcelona", et duen a Girona o a Reus, a 100 km del destí desitjat. Cert és que un Barcelona-Reus, adoptant la denominació internacional, seria alguna cosa semblant a London-Luton, amb els seus 56 km de distància o un New York-Newark (el més allunyat dels tres aeroports de la metròpoli nord-americana), a 20 km de Manhattan, tot i que, de Reus a Barcelona, la distància és duplica o es triplica.

3.- Cal emmirallar-se en d'altres experiències. L'Aeroport de Granada, al terme municipal de Chauchina, s'anomena des del 2006 Aeropuerto Federico García Lorca Granada-Jaén, tot i estar ubicat a 106 km de la capital de la província veïna. Els de Granada van pensar que se'ls havia acabat el protagonisme aeri, i els de Jaén perdien la il·lusió de tenir un aeroport propi, tot i que ja els venia bé pel seu turisme que l'aeroport adoptés el nom de Jaén. No sé fins a quin punt es podria negociar un Aeroport Els Pets Tarragona-Reus. Bromes a banda, la unió fa la força, i el pes de la Tarragona Patrimoni de la Humanitat per la Unesco és considerable.

4.- La conciliació no funciona. Quantes vegades hem hagut d'explicar, fins i tot a gent de Catalunya, que la Universitat Rovira i Virgili no és privada, sinó que aquesta és la denominació de la universitat pública de Tarragona per no ferir sensibilitats. Quants viatgers s'hauran fet un embolic al comprar els bitllets de l'AVE: el destí a triar no és el de "Tarragona" sinó "Tarragona (Camp Tarragona)" o "Tarragona Camps". Alguna cosa falla, doncs.


El nom ho és tot. Shakespeare i el seu "la rosa, tot i que tingués un altre nom, conservaria el seu perfum"no tenen res a fer en matèria aeroportuària. A més, el perfum de la rosa no perdura tant el temps com el dels milions d'euros que comporten al territori aquestes infrastructures.

- la tercera foto: flickr de Javier Ortega

Rugint a la crisi 14:12

Rugint a la crisi com un lleopard, a l'estil de la Michelle Obama, primera dama nord-americana -algun càrrec més, ara que hi estem posats?-, i no pas com la dissortada "lleona" de la Sénia, al modus operandi dels catalans, que no arriba ni a miol. Aquest n'és el greuge comparatiu. Uns comencen a divisar els "brots verds" i aquí, en canvi, ens atemoreixen les feres corruptes que, al cap i a la fi, sempre han sigut els reis de la nostra selva. I no veiem més enllà de les seves urpes i usurpacions. Així ens va.

Al gra. Que amb aquesta fal·lera pel xoriço se'ns ha passat per alt un must de la temporada: l'estampat felí, herència (sense impost de successions) de finals de la dècada dels 80. La brusa de lleopard d'Oscar de la Renta de la nit de Halloween a ca els Obama no va ser flor d'un dia. Tres jornades més tard, la Michelle ha reaparegut amb un altre outfit, ara una jaqueteta de punt amb reminiscències de guepard, en una trobada amb estudiants d'un institut de secundària local. Aquest atreviment dels seus assessors d'imatge és significatiu i és mostra d'un canvi en l'actitud política.

Ni fets, ni paraules, ara el que es porta és rugir. Que en pregui nota tota la nostra classe política.

Making off del pedrafoguera 19:53

Tan dospuntzero que som tots plegats, i les idees que arriben a bord d'un Catalunya Express tercermundista, a la mítica Fleca Flaqué o fins i tot davant d'un iMac a classe de Compaginació. I encara tenim la necessitat de plasmar-les en un full de paper. Així, a l'antiga usança. Amb tinta negra, que pot ser que passi a tinta electrònica o que es quedi en un trist esborrany com aquest, arraconat a la llibreta. Sort de les llibretes.

Que com acaba la guia ràpida de l'encaixament de caixes? Això encara està per veure.

Nespresso en temps de crisi 23:35

Ple a vessar (anava a dir 'com un formiguer', però no, en George Clooney no ho diria mai pas així). Aquesta era l'estampa aquest dissabte a la tarda a la Boutique Nespresso del Passeig de Gràcia 55 de Barcelona -no confondre amb la que hi ha tirant cap a la muntanya-, tot just al costat del mític Bulevard Rosa. La missió era la d'aprovisionar-se suficientment per a la tardor de Cosi i Volluto, càpsules amb 192 i 510 admiradors a Facebook respectivament, i fer-se amb algun Dulçao do Brasil. Missió impossible.

Havia de tornar, doncs, a comarques sense cap càpsula de cafè, amb la total desaprovació pels qui me n'havien encarregat per estalviar-se en aquests temps de crisi el que costa el missatger de la comanda per Internet. Asseguda al banc que hi ha davant la boutique de cafè més gran del món, em preguntava què feia que tanta gent s'hi congregués la tarda del dissabte. Que si l'escumeta, que si una càpsula és més barata que el cafè a 80 cèntims què en deia en Zapatero.

Deu ser perquè a tots ens agrada l'exclusivitat, tot i que sigui tan efímera com una tassa de cafè o la condemna de Fèlix Millet. I si no, quan us regalin la cafetera aquestes 'vacances d'hivern' (sic) -pel moment, la denominació oficial continua sent Nadal-, ja m'explicareu.