Aquest bloc sempre ha tingut la voluntat d'apropar els petits detalls amb què convivim, que se'ns passen per alt, i que han de tenir un cert reconeixement (o calúmnia, segons el cas).

La IV entrega de la saga de poesia urbana vallenca (vegi's la I, la II i la III) la dediquem al mural que el dissabte passat acabava de pintar el Zenta (aquí la seva plana web, amb grafits molt vistosos) al carrer de la Cort. No hi falta detall: el campanar (el més alt de Catalunya), els gegants, els Tres Tombs, la calçotada i els Xiquets de Valls. Tot un artista.

PD. Sé que falta un tros de mural amb la Colla Vella. No és res personal :) No hi ha hagut manera de que la quarta foto volgués estar al lloc!

Els Prínceps d'Astúries i el president de la Generalitat, José Montilla, han estat tancats durant 25 minuts en un ascensor per una avaria després de la cerimònia constitutiva de la Fundació Príncep de Girona.
e-notícies, 26/06/2009

Hom en el moment d'escoltar i/o llegir aquesta notícia deu haver imaginat amb quina conversa trascendental (o no) van omplir les autoritats el buit de l'ascensor.

Posats a pressuposar, entre les moltes cabòries que tenen al cap i per la sobressaturació mediàtica, algú va esmentar que havia mort en Michael Jackson, que ha deixat orfes a la Generació X -nascuts entre el 1971 i el 1981-, els qui són ara a la trentena. Capbaixos, van fer que miraven al terra uns segons, en senyal de dol. Un va fer: "era todo un artista!" (opinió que comparteixo al cent per cent), mentre un altre, tímid -no goso dir qui-, començava a enfilar la tonada del Thriller.

I si pressuposem encara més, durant els 25 minuts a la cabina gironina -on el pas del temps deu ser més lent, dic jo- també van parlar de l'altra pèrdua per a la Generació X: l'àngel ros, la Farrah Fawcett, que havia perdut la batalla contra el càncer. Un d'ells potser va recordar que era més partidari de Starsky&Hutch, tot i que l'altra -com les seves contemporànies- tenia al cap les hores passades jugant a despenjar el pioner telèfon mans-lliures a en Charlie. Ningú, però, va declarar haver penjat a la paret de l'habitació el mític poster en banyador vermell de la sexsímbol dels 70.

I hom pot imaginar que potser no van badar boca durant l'estona que van romandre a l'ascensor.

PD. El post d'avui el dedico a tots els qui sou de la Generació X -o generació Nocilla-, que jugàveu a la xarranca, a les bales i a les gomes, i compràveu delicatessen vàries per un duro.

La meva crònica a Madrid la volia acabar així: amb la Menina de Velázquez en xandall rosa inmortalitzada en art pop, d'una exposició del valencià Antonio de Felipe que vaig veure a correcuita al Retiro anomenada "Popsport", que em va deixar esmaperduda. Vés per on que en aquest bloc no s'ha parlat ni de ¡Tengo una corazonada! ni de Madrid 2016, però ho deixo córrer per a una millor ocasió. Perquè m'he quedat amb ganes d'explicar molt més del que he vist entre viatge i viatge del centre a la perifèria (i de la perifèria al centre) en Ave, encara que hem tafanejat al Congrés dels Diputats, vam fer metrostep i hem anat en compte al creuar els carrers de la Comunitat de Madrid, amb els semàfors i les semàfores, indret on els espiaments han estat a l'ordre del dia. Nou mesos ben aprofitats.

Adéu Madrid, hola Valls. La crònica continua des de l'Alt Camp, terra de matissos, on vaig arribar aquest dilluns. Perdoneu-me que hagi desatès el bloc aquests dies, ha sigut culpa de les limitacions tècniques de les companyies de telèfon! Però ja ho sabeu, aquí intentem no deixar mai pedra sobre pedra (i així ho hem anat fent)!

La seva ubicació és inmillorable: al polígon industrial de Valls, a 19 km del Port de Tarragona, -la mercaderia que li arribi via el Mediterrani la podrà gaudir en un tres i no res-, a 20 km de l'aeroport de Reus -amb vols low cost, els seus socis podran viatjar en la mateixa companyia que la reina Sofia o el matrimoni Sarkozy-Bruni- i en cinc minuts en cotxe a la sortida 11 (Vila-rodona) de l'autopista AP-2, que el portarà a Barcelona, Saragossa, Madrid i a la France, si fa falta. Ikea ho té clar, i per això hi té a Valls el seu centre de distribució del sud d'Europa.

Des del passat setembre que la planta de Tyco Electronics de Valls busca el seu comprador. L'empresa nord-americana ha posat a la venda aquesta fàbrica que es dedica a fer cables per a components d'automòbils, però ningú no l'ha gosada comprar, perquè estem en crisi diuen i els que estan nominats per anar de cap a la llista de l'atur comproven. I fa cosa d'una setmana, els d'Estats Units ja van anunciar que Tyco tanca definitivament a Valls, com la planta de Berga, després d'un ERE que a Catalunya ha afectat a 209 empleats de l'empresa.

Estimat/da comprador/a, jo li he intentat encolomar els cables i les virtuts geoestratègiques de la capital de l'Alt Camp, però hi ha quelcom que fa que aquesta fàbrica sigui un negoci rendible: els seus 115 treballadors, el seu capital humà. Amb experiència, molts d'ells s'han passat anys i panys a la manufactura del cable i també a les oficines, i es veuen ara al carrer per tenir certa edat, per la deslocalització, per la crisi automobilística. Si estava pensant en invertir en un Cristiano Ronaldo o un succedani, deixi-ho estar i, si us plau, inverteixi en 115 famílies.
foto: El Punt

El meu veïnet, que fa cinquè de Primària, s'ha passat ben bé tres hores aquest matí assajant amb la flauta dolça l'Himne de l'Alegria. Suposo que deu ser cosa del professor de torn, que ha degut pensar que fóra bo que els nens coneguin l'himne de la Unió Europea en aquest contesa electoral ensopida i tediosa, almenys a casa nostra. S'ha ben avorrit, per sort per a la meva oïda, ja que per culpa d'unes quantes notes que li trontollaven, la melodia era poc harmoniosa -diguem-ho així no fos cas que li ferim els seus sentiments de flautista passerell-. L'acord de sol amb què s'ha encaparrat tot el matí, encara que no li arribaven els dits, és la nostra campanya electoral avorrida i nefasta -que no ha anat més enllà del "Vota PSOE" i "Ahora PP", almenys a la Comunitat de Madrid, vegi's les dues fotografies il·lustratives- i el renoi de si bemoll que no ha aconseguit de cap de les maneres és la falta de propostes i d'un programa per a aquestes eleccions. Com que la tonada europea li surt com un nyap, s'abstindrà, li dirà a la mama que té mal de panxa -o grip porcina, una bona excusa dels nostres dies- i no anirà a classe de música aquesta tarda.

Europa encara no sóna del tot bé. S'ha d'assajar (molt), i potser algun dia, el desencís de la ciutadania es convertirà en quelcom amb ritme, no en la melodia avorrida i amb acords complicats d'uns directors d'orquestra que no saben ben bé on tenen la batuta.

***
PS. Sento no haver pogut actualitzar el bloc aquests dies, però he estat molt entretinguda amb els exàmens...!

"Eto'o, eto'o... comment tu t'appelles? Je m'appelle Samuel!". Estic en condicions de dir-ho: a Madrid se saben al peu de la lletra la tonada de la cançó de Joan Maria Pou, la veu del Barça de Rac 1. Ahir Cibeles, lloc de peregrinació dels merengues en moments de catarsi blanca, va ser un clam. Pel capbaix, calculo que devien haver-hi unes 500 persones congregades al santuari madridista, algun cas excepcional va intentar banyar-se en aigües de la deessa de la capital desafiant les forces de seguretat. Eufòria? És poc. Provocació? Pot ser, però la fita dels hereus del dream team ben s'ho mereixia.

Després de presenciar la culminació del triplet en un bar madrileny -no gaire ple, però- en què cada bona jugada del Manchester (que van ser poques) se celebrava amb entusiasme i cada primer pla de Cristiano Ronaldo era aclamat pel sector femení, vam veure que pel Paseo de la Castellana pujava una gentada guarnida per l'ocasió. Bufandes, samarretes -alguna rescatada del fons de l'armari, amb el dorsal de Guardiola-, pintures de guerra blaugranes, senyeres, fins i tot centinel·les romans, i xivarri, molt de xivarri. Queda palès: el Barça és més que un club, que desperta il·lusió, i la gent blaugrana som a tot arreu! Força Barça!

Tan bon punt he vist a la televisió a la Carla Bruni xiuxiuejant un"Bon courage, mon chouchou" acompanyat d'una moixaina per donar força moral a monsieur Sarkozy, que he decidit que jo també havia de fer alguna cosa per Europa.

No està a l'alçada d'una carícia parisenca de la Primera Dama de França, però sí és el granet de sorra que pot aportar qualsevol ciutadà europeu, lluny de la seva llar, que es preui: assabentar-me de com votar per correu per les Eleccions al Parlament Europeu del proper 7 de juny. Que, per cert, aquesta nit és el tret de sortida de la campanya amb l'enganxada de cartells, tot i que Mayor Oreja presideix ja des de dies enrere l'skyline de Plaza de Castilla i les comparacions del PSOE ja s'han fet amb la majoria de cartelleres del centre de Madrid, sense cap altre color polític a la vista en pre-campanya.

El cas és que m'he dirigit a l'estafeta de Correus, on ja poques cartes es lliuren i es reben, sinó que -almenys a Fuenlabrada- venen mòbils. I li he fet a la funcionària de torn "vull votar per correu", decisió meva que ha qüestionat amb un "segur que vols votar?", que m'ha deixat capficada per uns instants, els joves també tenim dret a votar i vull pensar que a la gran majoria ens preocupen les nostres institucions. M'ha fet dirigir a l'altra finestreta, on per fi he aconseguit un imprès amb un número considerable de passos i burocràcia a tenir en compte per a que el vot no sigui nul i un sobre (a la imatge), que s'ha d'omplir i que implica tornar-hi per a enviar-lo cap al meu lloc de residència, però no serà aquesta la meva última visita a Correus.

Tot seguit es lamentaran del baix percentatge de vots (incloc el vot epistolar aquí). Que el resident absent ha de tenir molta força de voluntat si vol votar. Seguirem informant de com va aquest vot, d'entre un cens de 350 milions de persones, per a triar europarlamentaris.