Atenció!: Aquesta entrada no vol donar a conéixer el fet que m'enganxo fàcilment a totes les edicions d'Operación Triunfo -què frívol per part meva!- perquè sóc target publicitari (i em poden ensabonar fàcilment per a que em reconverteixi en client Blue BBVA i babegi sobre els VAIO amb la carcassa de color a Media Markt i a qualsevol superfície comercial), sinó el meu objectiu d'avui és demostrar allò que diuen les padrines: més val caure en gràcia que ser graciós. Em planyo de la societat i de les padrines.

Según se explicaba en una revista económica hace algunos años, todos los martes sobre las 11 de la mañana en el piso noveno de un edificio de la Gran Vía madrileña, se reúnen los sumos sacerdotes de los éxitos y allí eligen o simplemente aseguran si los nuevos discos que aparecen en el mercado serán éxitots o no. Cinco personas escuchan las novedades y los clasifican del 0 al 3: "Si el disco obtiene un cero, no será radiado ni una sola vez. Si obtiene un uno se escuchará poco y muy poco, si obtiene un dos de media se escuchará bastante y estará entre los primeros de los cuarenta principales. Si llega a un tres, eso significa que lo apoyaremos a muerte, que se radiará con asiduidad en todos los programas de la SER. Lograr tres significa que lo tenemos que hacer superventas", explica uno de los cinco.

Comunicación y cultura en la era digital. Indústrias, mercados y diversidad en España. Enrique Bustamante (coord.), Gedisa 2004
* fotografia del diaridetarragona.com, feta per Lluís Milian.

M'ha semblat veure aquest matí, mentre feia un cop d'ull ràpid al Diari de Tarragona, un titular que exclamava "¡Chipper eres el mejor! (article que no he trobat a la versió digital, vaja). Qui discuteix que l'americà no és el millor? Risto Mejide, el del bloc Hartículos (amb h d'horiginal, com ell), ja veu a Virginia producte guanyador, sap que la sort estarà al seu costat. Però serà la sort que descriu el fragment que us he deixat més amunt, el vist-i-plau dels peixos grossos de les radiofòrmules musicals que tots, vulguem o no, escoltem en algun moment de la jornada.

Però no volia parlar de Virginia, ni del reality més gros de les ones electromagnètiques després de Mujeres y Hombres y viceversa (oh programadors de televisió, perquè sou tan cruels?) en emissió ara mateix, sinó de Sant Salvador, a Tarragona, on resideix Chipper i la seva parella sentimental. I de les 200 persones que ahir van reunir-se en una plaça per a seguir l'actuació del seu triunfito, del seu triomfador, del veí de qui tothom n'està orgullós. I de les poques persones que encara creuen que no cal caure en gràcia, que essent graciós n'hi ha de sobres en aquesta vida.

Un día le pregunté a Clemente Auger, por entonces presidente de la Audiencia Nacional, cómo era usted. Me dijo: “Es una fiera. No duerme”.
(Riendo.) Es cierto. Sólo duermo unas tres horas en cualquier momento del día. Si duermo de dos a cinco de la tarde ya me vale y no duermo por la noche.

"Créame: sufro en cada una de las decisiones que debo tomar". Entrevista a Baltazar Garzón. Magazine de La Vanguardia, 6 de juliol de 2008

No dorm. Em va semblar molt curiosa aquesta dada, decisions d'estat i imprescindibles sense dormir. Uau. Potser dormim massa i desaprofitem el temps, o potser és que estem fets per a desaprofitar el temps i dormir.

I tot un art el de fer entrevistes. No ha de ser fàcil descobrir petits grans detalls com aquest en mitja hora, en una hora o, a molt estirar, una hora i mitja i una sessió fotogràfica. És interessant aquesta conversa amb Baltasar Gazón, us la recomano.

Avui és el dia de l'iPhone. Sí, el telèfon d'Apple amb pantalleta tàctil ha arribat (o no) de la mà de l'operadora blava, causant gran sensació per la pometa mig mossegada en relleu que fa que sigui un objecte de culte.

Bé, sense més preàmbuls, perquè jo encara no he vist en viu i en directe cap iPhone i no sóc qui per opinar-ne, el cas és que us enllaço a una escena de la pel·lícula Sexo en Nueva York. Si us hi fixeu, la pàgina web oficial fins i tot vol encolomar-nos el Macbook de la protagonista, la Carrie Bradshaw, columnista fashion-victim, que en dirien a la revista Vogue o a la Marie Claire, i si m'apureu a la Pronto, tot i que en aquest bocinet de la pel·lícula li deixen un d'aquests imprescindibles iPhones per a trucar i ella el rebutja, diu: "aquest telèfon no el sé fer servir". Contradicció. Escriure amb un MacBook és in i trucar amb un iPhone està out? És un missatge subliminal? Relacions públiques? Ho ha fet per a que els blocaires anem escampant com el glamour hollywoodenc pica l'ullet a Apple?

Postdata: no he trobat l'escena en castellà, està en italià, però s'entèn prou bé, amb propaganda d'un grup adolescent de la península itàlica inclosa en el lot. No em pregunteu què vol dir "iPhone anche qui!" perquè no ho sé.

Moltes de les retencions a les nostres autopistes farcides de peatges tenen l'efecte tafaner com a causa: l'instint del conductor fa que, inconscientment, no pitgi l'accelerador i faci el badoc davant escenes com aquestes. Això ha passat aquesta tarda, a l'alçada de Sant Joan Despí més o menys.

Sensacionalisme? Si l'efecte tafaner és el nostre pa de cada dia...

Acabo d'ensopegar amb una curiosa enquesta a Comunicació 21 encapaçalada per la següent pregunta:

Quina universitat creus que forma millors periodistes?

És una pregunta punyetera. Si atenem als resultats, veiem que guanya, de lluny, la Universitat Autònoma de Barcelona, seguida de la Universitat Rovira i Virgili, la meva facultat i la que veieu a la fotografia, i en un tercer lloc hi trobem la Universitat Pompeu Fabra. La primera, amb uns estudis d'una durada de 4 anys i les dues segones amb estudis de Publicitat de primer i segon cicle, i un segon cicle de Periodisme, que en total sumen 5 anys.

Mirem els comentaris:
[...] o per què molts estudiants de Tarragona i comarques prefereixen anar a Barcelona a estudiar?

A la UAB i a la Pompeu hi ha la gent que treia més bones notes abans, però no vol dir que els preparin de la millor manera... És cert però que molts dels grans han sortit d''allà

Entre d'altres comentaris per l'estil. Dóna la impressió que es tracta d'una d'aquelles disputes mítiques entre els estudiants de Yale, els de Harvard i tots aquests ianquis de les sèries edulcorades que feien abans. I és que ara els estudiants tarragonins amb la idea al magí de ser periodista ja no s'escapen a Barcelona a estudiar. Abans no hi havia cap més remei, només hi havia una facultat i tots els periodistes de renom han sortit d'allà, és clar. Però tenint al costat de casa una molt bona universitat, el matricular-se a Barcelona s'ha convertit en un capritx, últim reducte del centralisme i del prestigi d'haver estudiat a la capital en un moment en què el territori més proper comença a ser rellevant.

Per què ho dic això? Estic molt contenta d'estudiar a la URV, tot i que podia haver anat a la Autònoma o a qualsevol altre lloc. Després d'haver fet els tres primers cursos de Publicitat i RRPP, ara passaré a 4t de Periodisme, i hem fet reportatges passejant la càmera setmanes i setmanes, hem presentat a plató, hem tocat micròfons, mini-discs, microtracks, tot a base de pràctica, de treballs en grup i d'un professorat professional. Altres companys de carrera que estudien a Barcelona m'expliquen que, estant ja a 3r, poques vegades s'han enfrontat a un micròfon. Els de Tarragona són uns estudis de qualitat, i si algú ha caigut en aquest post des del Google buscant-ne informació, jo us recomano la URV. A més, l'any que ve (al segon quadrimestre, si no vaig errada) tindrem nou edifici i nou material, ja que, fins ara, al seminari de la Part Alta hi estàvem de pas.

Un dels comentaris de l'enquesta planteja una altra qüestió: no haurien d'haver-hi facultats de periodisme. Jo crec que sí: els comunicadors han d'aprendre a comunicar, sinó malament rai, i el punt de partida és la facultat, tot i que l'experiència s'adquireix practicant. És un tema que dóna per a molt i ja s'han fet reflexions periodístiques interessants. El que ja no veig tan clar és que a Catalunya existeixin 7 facultats de Periodisme (UAB, URV, UPF, UVic, UIC, URL-Blanquerna i UAO). Masses fornades de periodistes...

Mi impresión, breve y superficial, fue que la red albergaba a grandes desconocidos con mucho que decir y también a muchas gentes infelices y llenas de rencor y cólera embotellada. A las dos horas me despedí de mis compañeros autonautas y decidí salir de la autopista y regresar al mundo real sintiendo que, para bien o para mal, tardaría meses en volver a entrar allí. Me parecieron entonces las calles de siempre mucho más vivas, y las gentes de carne y hueso, desprovistas de grandes gestos y proclamas, mucho más interesantes. A lo lejos se perdía el ruido de millones de botellas golpeándose unas a otras en el océano, sus mensajes para siempre olvidados y sus voces condenadas a vagar por el desierto de los que no tienen nombre o no se atreven a usarlo.

Carlos Ruiz Zafón, Los autonautas de la blogosfera, Magazine de La Vanguardia (29 de juny de 2008)

Garratibada em vaig quedar amb el Magazine de La Vanguardia, el suplement aquell on sempre em cauen les taques de cafè de la sobretaula del diumenge, com si d'un ritual es tractés -que sí, que sóc bastant sapastre, ho tinc present-. Mai un text havia aconseguit fer-me sentir malament, com si em caigués una llosa damunt.

Uala -no se m'acut cap altra expressió més acurada i pertinent que aquest renec col·loquial-. Sí, "grandes desconocidos con mucho que decir", però "muchas gentes infelices y llenas de rencor y cólera embotellada", aquí ens la ha fotut ben bé a tots els blocaires. Si jo ja ho sé que la meva còlera -que no es comercialitza en ampolles, sinó que amb tota la meva mala llet la traspasso amb el polze a la barra d'espai d'aquest teclat Fujitsu-Siemens real, tan viu com tots els carrers de sempre- s'emmagatzema en algun servidor perdut, però no n'hi ha per tant. No és un crim ser blocaire.

D'acord, Ruiz Zafón no s'hi va sentir bé a la blogocosa. No és el seu medi, però blo*s i llibres són cosins germans. S'alimenten del mateix: de les idees. I encara en diré més. Les idees blocaires es regeneren gràcies als comentaris, aquesta és la gran virtut de la cibernètica moderna o com vulgui que es digui. Molt bé, ara esteu pensant en una ressenya enquadernada en espiral i tapa dura negra sobre L'ombra del vent, quelcom físic, imprès en DIN-A4 i perdurable eternament. O millor encara, un exemplar del llibre en qüestió, o qualsevol altre, perdut en aquell mar literari homogeni que tant m'impressiona, La casa del Libro al bell mig del Passeig de Gràcia. No estem tots vagant pel mateix desert dels qui no tenen nom i tot plegat? Doncs que ara mateix alci la mà l'autor del Lazarillo de Tormes i se'ns presenti degudament.

... i a una setmana del 19è concurs internacional de castells de focs artificials Ciutat de Tarragona (llarg el nom, eh?). La foto la vaig fer l'any passat, però ja estic desitjant sopar cada nit a la platja, que s'apaguin tots els llum, veure l'espectacle i repetir cada dia de la setmana :)

Més informació al web oficial de l'esdeveniment.

Avui, a l'Avui, el seu adéu era notícia de portada.

No, no estic parlant de Bill Gates, que si us fixeu també el mateix 28 de juny la seva retirada i jubilació ocupa uns breus centímetres quadrats damunt dues paraules en negreta i d'efecte contundent. "Bassas plega". 14 anys al peu del canó, vull dir al peu del micròfon de Catalunya Ràdio. I jo els últims tres l'he escoltat des de l'autobus i des del cotxe, i trobaré a faltar els primers titulars del dia i l'enigmàrius, que mai no encerto -per la son que pot amb mi, no per res més-. Així, estarem a l'aguait per a veure si està a l'alçada qui hereti la franja horària estel·lar a Catràdio, i sinó haurem de sintonitzar RAC1, Protagonistas amb el qui també he escoltat des de petita, Luis del Olmo, a Punto Radio, o El matí i la mare que el va parir, i anava a dir El Jaroteo, però no m'atreveixo.

Bromes a banda, l'últim examen d'enguany a la facultat, de Gèneres informatius II concretament, tenia entre les seves preguntes: "Per a quin tipus d'entrevista t'hauries de preparar si et demanen fer la producció d'una a Joan Laporta per a les vuit a El matí de Catalunya Ràdio? I com es diu el conductor del programa? Escriu-ne també el comiat de l'entrevista". La segona és fàcil -tirada!-, però que el nom d'un periodista es converteixi en qüestió puntuable d'un examen de la facultat de Periodisme -i que tothom ho sàpiga, sense ser postulant a periodista- té mèrit, molt de mèrit. I més mèrit tenen els 14 anys al peu del micròfon, pocs si els comparem amb els que li queden per davant, segur que sí.

I és que, entre altres dades, els resultats del Baròmetre de la Comunicació de Catalunya de l'any passat, indiquen que, en el conjunt de Catalunya, les comarques tarragonines són les que consumeixen menys premsa d'informació general i la premsa local és la menys llegida.

El Punt - 27 de juny de 2008

Aquest és un fragment d'un article que ahir em va cridar l'atenció mentre llegia El Punt. Però no només pel fet que comenta que els del Camp de Tarragona no s'informen prou, sinó perquè diu que no s'informa prou sobre el Camp de Tarragona, que ve a tenir un sentit un xic diferent. Aquesta sensació sempre la tinc quan llegeixo El Periódico, que em fa sentir barcelonina, però no els hi tinc gaire en compte.

Segons el què diu la notícia, a les comarques tarragonines es consumeix més premsa nacional que no pas de la d'informació de proximitat. Tot això em porta a certa divagació: no s'hauria de menysprear el que és local, i això que Catalunya, en premsa comarcal, és tot un referent tant a nivell estatal com europeu. Tot i així, és clar, qui paga el seu euro (i euro amb deu cèntims per El País) mana sobre el què vol estar informat.

Foto: "manllevada" del Flickr de manu_aventuras