Descansi en pau, Miracle


I és que, al pas que anem, som a prop de convertir-nos en experts en esquàlids (escolti, abans d'aquesta setmana tenia vostè en el seu vocabulari habitual aquest terme rococó?) Si no volíem sopa d'aleta de tauró, dues tasses, i hem seguit edició de telenotícies rere avanç informatiu els últims instants de la Miracle (Magineta, pels amics). Plegats, en un exercici de televidència histèrica col·lectiva, hem seguit els últims moments d'algú que es va atrevir a atansar-se al nostre món, i se n'ha volgut anar, contagiada del nostre estrès letal.



Els antecedents demostren que sí calia tot aquest desplegament mediàtic, de forces de la seguretat i de tota la societat tarragonina, amb el consistori al capdavant, per a rebre-la. De fet, cal recordar el circ entorn a la Orca Ulises, o la polèmica eutanàsia practicada a Floquet de Neu. No és l'animal en sí el que ens importa a nosaltres -animals de cap a peus en tots els sentits-, sinó generar a continuació un debat, quelcom que serveixi per a alimentar la nostra insulsa vida en sequera estival d'enrenous (tot i els ferrocarrils, els aeroports, l'electricitat, però és que sabem destriar les nostres prioritats, oi?).



Tota la opinió pública parlant de les bones obres amb què podíem haver fet de l'"escuálido escualo" un dels peixos més afortunats de tota Catalunya, -que pobret, no li hem donat l'oportunitat de dir la seva-, i mentre, d'altres taurons, de l'espècie humana i de la fauna ibèrica, amb molt més perill que la Magineta, fent de les seves...