Neu

Feia ja més de vint minuts que la Katerina s’aferrava fermament a la jaqueta de'n Nikólai per no caure d’aquella motocicleta atrotinada. Anaven a més de 100 quilòmetres per hora sense un rumb determinat. La neu queia sobre els seus cascs. En els seus set anys de vida, la Katerina mai no havia fet un itinerari semblant per la ciutat de Moscou, deserta a les cinc del matí. De sobte, va veure com el cristall del retrovisor reflectia un cotxe llarg i negre. ‘Mira,- s’alegrà la Katerina,- no som els únics que no dormen a Rússia.’ Durant un quart d’hora llarg, la imatge d’aquell cotxe, negre i relluent, no va desaparèixer del mirall. Va ser aleshores quan en Nikólai va intentar despistar l’automòbil que els perseguia per les avingudes moscovites, i s’endinsà en un carreró estret i pudent, que donava a l’esplèndida Plaça Roja, on només poques hores abans en Vladimir havia trobat la mort. Una vegada que ja hi havien entrat, es va adonar que s’havia equivocat de direcció i que havia d’haver girat a la cantonada anterior. El passatge no tenia sortida i havien quedat atrapats en aquell cul-de-sac. En pocs segons, el volkswagen atzabeja els acorralà allà mateix. S’obriren les portes del vehicle i en sortiren tres individus amb cara de pocs amics. Un quart s’havia quedat al volant del cotxe, observant el panorama.

2 coses a dir:

tangaranho ha dit...

glubs...y qué les pasará? No tardes en escribir la continuación...

Esther ha dit...

Uuups... ¡pues no sé cómo va a continuar! En un momentín de inspiración lo continuaré ;)