21 agost: La tragèdia dels mitjans

Infierno en Barajas (La Vanguardia), Infierno en Barajas (Público), Infierno en Barajas (El Periódico de Catalunya), Tragedia en Barajas (Diari de Tarragona), Tragèdia a Barajas (El Punt, totes les edicions), La crisis de Spanair desemboca en una tragedia con 153 muertos (El Mundo), 153 muertos al estrellarse un avión en Barajas tras despegar (El País).

Què dir-ne que no diguin aquests titulars calcats de tragèdia d’aquest 21 d’agost? El meu condol per a les familiars de les víctimes, que se’ls ha sumat al seu dolor i la pèrdua dels qui estimen, un patiment mediàtic innecessari. En situacions de crisi, els comunicadors haurien d’anar amb cautela i sumar esforços per anar tots a una, el respecte a les persones hauria de prevaler per damunt de l’exclusiva i el titular punyent.

La disbauxa de xifres de ferits i de morts a les edicions digitals de les principals publicacions diàries (a les 18.00h de la tarda, només elmundo.es apuntava una xifra elevada –i real- de víctimes, elpais.com i lavanguardia.es n’assenyalaven 45, la BBC britànica es quedava amb la versió de elpais.com com a “oficial”, i el New York Times i d’altres portals informatius americans encara no se’n feien ressò), l’encalçament als familiars angoixats a Barajas per part dels mitjans, els nombrosos comentaris inoportuns als articles digitals, i sobretot l’adjectiu “calcinat” que s’utilitzava reiteradament –tot i que era la veritat- em van semblar d’un sensacionalisme que fregava el mal gust.

Més tard, a quarts de vuit vaig encendre una estona el televisor. TV3 i el 3/24, per exemple, feien un seguiment correcte, en directe, amb els serveis informatius de la casa, igual que TVE. Vam canviar a Antena 3, que continuaven amb el programa magazine de la tarda, on havien improvisat una taula rodona amb connexions telefòniques. En una d’aquestes connexions, la mare d’una noia que anava a bord, amb una veu sense sobresalts, molt sencera, que els explicava com transcorria la tarda negra a Barajas. De sobte, un dels "tertulians" li va llançar una pregunta farcida de sang, fetge i calcinació i, és clar, la veu de la senyora va començar a tremolar per a esfondrar-se uns segons més tard. Ah! Era això el que buscaven, posar el dit a la nafra per a vendre la carnassa. D’això se’n diu tenir poca vergonya.

14 coses a dir:

noi gaT ha dit...

Ahir a la tarda-nit ho escoltavem a la radio i jo faig fer la mateixa pregunta: Cal tot això? Per als oients (en aquell cas) hi havia prou en informar del fet i de com anava la cosa, no cal saber res de funeraries on posaràn els cossos, de com estàn els familiars (obvis) o de parts positives com "una familia que pensava el pitjor i els van dir que el seu parent que estava al vol estava ingressat a l'hospital, uan bona notícia dins de la tragèdia". No és conya, això vam sentir a no se quina emisora.

Avui en dia va més el morbo que l'integritat.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

et queda el cos encongit, trist i un profunt dolor, el demés és masoquisme, hi hauria de haver un tribunal que anulés el carnet de periodista a certa xusma que corre pel país veí i el nostre també

salutacions

M.Z. ha dit...

Jo estic d'acord amb el noi gat i amb tu, Esther. Quin interès saber que si han incinerat a tantes persones, a tants d'altres els han enterrat, i no sé quants més estan al velatori? Una cosa és explicar els fets, o fins i tot alguns detalls que poden ser d'interès social i humà, però molts mitjans busquen descaradament el morbo. Quina poca desència.

Wostin ha dit...

Els qui fan això realment es poden considerar periodistes? no ho crec pas. La objectivitat i la informació que importa brillen per la seva absència. Pel meu punt de vista és una mostra clara de la pèrdua de sensibilitat de la societat: per la majoria de espectadors preval el morbo per sobre el sentit comú i l'empatia.

No voldria malpensar, però quan en les notícies apareixen testimonis d'algun succés davant les càmeres, em pregunto quants ho fan només per sentir-se famosos per un moment. Tant de bo que m'equivoqui.

M'afegeixo a la mostra de condol envers els familiars. És una tragèdia molt greu.

María Teresa ha dit...

Además de todo lo que ocurre al momento nos hacen revivir las tragedias anteriores.
Sólo lo escuchaba por la radio pero una como yo que ya que está sensibilizada por las propias tragedias personales y cualquier desgracia la vivo como mia,tuve que tomar un ansiolítico porque me costaba respirar.
Desde el abuso de la desgracia de las niñas de Alcaçer parece que los medios no han aprendido nada,cada vez son más morbosos.

Nacho ha dit...

És curiós com has esmentat dos tipus de mitjans diferents. Per una banda has parlat de TV3 i TVE, públics tots dos, com a mitjans que tracten el tema amb seriositat. I d'altra banda parles d'Antena 3, un mitjà privat, que busca carnassa, sang i fetge. Casualitat?.
Les diferents cadenes ja saben a qui posen i per què els posen allà. A mi com a periodista em faria vergonya en entrar a valorar segons quins temes, perque inevitablement sempre intento posar-me al lloc de la víctima. Una altra cosa es aclarir fets. AIxò crec que és necessari i obligat: buscar les causes, els culpables, els perquès i fer-ho públic, això sí, sempre sense ferir sensibilitats. Arriscat i complicat alhora. Suposo que deu ser difícil trobar el punt idoni a la balança.

Efrem ha dit...

Ei, tota la raó. Et recomano l'article a l'Avui d'en Sostres (salvadorsostres.com). Boníssim, parlant sobre aquest tema.

Per cert, aquest "Ah!" del final m'ha encantat, gran Monegal :P!!

Definitivament m'agrada el teu bloc. T'afageixo a favorits :)

Salutacions!

Esther ha dit...

noi gat, "cal tot això"? Doncs sí, és trist, i s'ha de reconèixer que és així, tot i el patiment mediàtic innecessari del què jo volia parlar. El cas és que hi ha demanda d'aquestes notícies, el morbo ven, el morbo fa pujar el share... I això es tradueix en diners. Gràcies per passar-te per aquí! :D

Té la mà maria, on he de signar per a les anulacions de carnet de periodista? Tens raó, aquests són dies que els titulars et deixen amb el cos encongit.

m.z., el que li deia al noi gat, i tu ho saps molt bé, que per això ets un projecte de publicista... :) Què fa que els índexs d'audiència pugin? Els magazines purament informatius o hi afegim uns ciclistes en boles, una mica de salsa rosa i de crònica negra, a l'estil au carronyera? La culpa és compartida pels mitjans i també per tots nosaltres, malauradament.

wostin, periodistes ho deuen ser, però l'ètica periodística l'han perduda tota. Jo perquè estic a la facultat, i tot ho veig molt utòpic. I sí, tu ho dius molt bé: és una mostra clara de la pèrdua de sensisibilitat de la societat.

Això que comentes dels testimonis i que ho fan per sentir-se famosos per un moment, tot i que jo tinc poca experìència, poques persones són les que estan disposades a enfrontar-se a reporter i micro, i ja convèncer-los per a que parlin davant de càmera... uffff!!!!!

maría teresa, espero que te sientas ya mejor, ya que el boom de Barajas está pasando a un segundo plano (¿te has dado cuenta de la rapidez con la que olvidamos algo, aunque signifiquen 154 vidas?). Lo de las niñas de Alcacer nos explicaron en clase que fue el punto de partida de la tele-realidad, de poner a disposición del teleespectador el dolor ajeno con un maxi-plató en la plaza de ese pueblo.

Nacho, gràcies pel teu apunt. Sí que és evident l'abisme entre televisió pública i privada, però cada vegada més, el públic s'està privatitzant (p. ex, España Directo de TVE cada vegada s'acosta més al Está Pasando de Telecinco). M'aplico la teva filosofia de treballar per a aclarir fets a qui t'escolta/veu/llegeix! ;)

efrem, m'acabo de llegir l'article de'n Sostres i hi poso l'enllaç aquí (per si algú entra, i ho vol llegir) perquè ve a ser -en versió sostriana- el que jo volia expressar, amb un matís que m'ha agradat molt: http://paper.avui.cat/article/serveisioci/137158/mares/ploren.html Gràcies per la recomanació!!!! i gràcies per linkar-me, jo faig el mateix! :D
P.D. Sí!! Gran Monegal!!!

L'illa dels monstres ha dit...

cada cop que hi ha una tragèdia amb tants drames humans com el cas de l'avió de Barajas sempre acabo sentint vergonya del periodisme (o millor dit, d'un sector del periodisme). la manera de remoure els familiars de les víctimes, torturant-los a preguntes com si no estiguessin ja prou torturades, preguntant amb un to de pena però amb un rerefons de voler treure com sigui un plor o una reacció efectista... bfff és asquerós.

sempre recordaré un atemptat contra uns turistes al Iemen, on n'hi havien d'espanyols. Antena 3, enlloc d'explicar els fets i les possibles causes de l'atemptat (pq hi ha terrorisme al Iemen, quina es la historia present del país,...) es van dedicar a voler fer-nos plorar amb la vida intima dels morts, explicant que si una ballava i no se que... això és una falta de respecte a tota regla a les víctimes, com igual ha passat amb les de Barajas i com passa sempre

però clar, què poden fer els periodistes si els que manegen els mitjans volen audiència i volen treure el que els altres mitjans treuen? el problema és que dificilment un mitjà de comunicació es desmarcarà de la resta fent un altre tractament d'un fet així. i si això segueix passant, el periodisme està molt, molt estancat

Esther ha dit...

illa dels monstres,

i tant que el periodisme està estancat!!! Però què han de fer els periodistes, si, al cap i a la fi, són esclaus de les audiències, dels calers i d'empreses capitalistes, els mitjans de comunicació?

Això em recorda a una entrevista a Àngels Barceló que vaig trobar per casualitat tafanejant per algún lloc: http://www.elpais.com/articulo/portada/primicias/ponen/moto/elpepusoceps/20080217elpepspor_4/Tes

Si més no, et faig un copy&paste del que interessa de l'entrevista:

*****************************
"La televisión es ingrata. Su último programa en TV3, ‘180º’, se levantó por baja audiencia. Ya no hay espacio en las teles para estos productos que intentan darle una vuelta a la información. Lo siento, pero es que es lo único que sé hacer. Por eso colaboro con Canal+, que no está presionada por la audiencia. Ahora mismo son los únicos proyectos que me interesan. Yo ya he pasado por eso, sé lo que es levantarse cada mañana sufriendo a ver qué he hecho ayer. Yo he llegado a dudar de mi propio criterio periodístico por culpa de la audiencia, y no quiero volver a pasar por eso, para eso sí estoy mayor.

¿Eso llega a desestabilizar? Sí. Los programadores te espetan: ¿cómo es que anoche hiciste un 15?; y tú: y yo qué sé. Y siguen: pero es que ayer dimos un 20; y tú: ya, pero las noticias eran otras. Esto te hace cuestionarte, empiezas a plantearte, bueno, voy a abrir con esto, no sea que demos mal de audiencia. Ahí fue cuando dije, no, esta forma de trabajar ni me gusta ni me interesa. Seguiré en esta profesión mientras pueda hacer lo que sé y disfruto haciendo. Tengo 44 años y a lo mejor peco de inmodesta, pero lo he hecho prácticamente todo, y si tengo que dejarlo porque veo que esta profesión va hacia un sitio donde yo no, podré irme tranquila. He hecho radio, tele, he retransmitido los acontecimientos más brutales del último medio siglo, y ya me puedo dedicar a otra cosa.

Decía Rosa María Calaf que le preocupa la deriva del periodismo hacia el espectáculo. Es lo que te decía sobre los proyectos que pinchan. Ves que la radio y los periódicos son un reducto, pero en la tele no puedes hacer nada, porque incluso los informativos se convierten en programas de sucesos, sociedad y moda. Lo peligroso es verte haciendo la escaleta pensando en la audiencia. Dices, a ver, la noticia del día es que las bolsas se han desplomado, no nos volvamos locos. Eso pasará el día que en la radio se controle la audiencia al minuto. Cuando quiera traer al Nobel de Literatura y me digan: uf, eso no da audiencia. Ese día a lo mejor digo que no."
****************************

No dubto que alguns periodistes encara conservin l'ètica que devien aprendre en alguna optativa a la facultat. Però, pel que sembla, no hi ha llibertat de marge a les redaccions. Recordo -poc, perquè ja fa temps- la vida de la ballarina, una foto d'arxiu que devien treure de vés a saber on, igual que també es recordaran els sms que enviaven les víctimes de Barajas...

La pressió de l'empresa per fer calers, el poc temps per fer un vídeo/crònica/el que sigui i els pocs recursos a vegades, i els gustos rapinyaires de l'audiència -amb preferències per l'Está Pasando i el Diario de Patricia- es carregaran el periodisme.

I sí, coincideixo amb tu, és asquerós aquest sector. I a mi em dóna impotència... hi ha solució a curt o mitjà termini?

P.D. Juuu, quina resposta més llarga... ho sento per la parrafada!!!!!

ferrancab ha dit...

Bona!

Wostin ha dit...

Carai, quina entrevista! I els comentaris també, molt interessant! ^^

Potser la solució arribarà quan la societat canvii... una cosa que s'espatlla amb els anys, no es pot arreglar d'un dia per l'altre. Tinguem fe que aquesta "crisi" que anuncien als 4 vents ajudi una mica en aquest camí.

Oscar Ramírez ha dit...

És el morbo de la informació que molta gent ha demanat durant anys. Les teles i els diaris són un circ mediàtic on guanya qui fa plorar més.

Esther ha dit...

òscar, doncs sí... i també em quedo amb la teva visió humana de la tragèdia, dels dos posts que has escrit al teu bloc :)