Tarragona, capital del desnivell

Només els cal agafar el bus 85 de l’EMT des de Sant Salvador i ja hi són al centre. Per a l’Anna Maria Caparrós i en Carles Balañá, com tot tarragoní, és ben fàcil plantar-se a Tarragona ciutat. “Tot i topar-nos aquí amb alguna barrera arquitectònica, ho fem cada vegada més amb l’incivisme”, s’exclamen. Per qui es desplaça en cadira de rodes el fet que algú hagi aparcat a la parada de l’autobús esguerra els plans. Entre parada i parada de brocanters a la Rambla Nova, ens aturem a analitzar la Tarragona més accessible.

I també la de menys accessibilitat: “perquè hem de ser crítics qual cal”, diu Carles Balañà. Ja fa tres anys que el grup Tarragona Sense Barreres treballa per fer més accessible l’àmbit local en contacte amb el consistori, la guàrdia urbana i les empreses de transport, essencial per a moure’s des de la residència de grans discapacitats físics de Sant Salvador, on viuen. “Volem que la nostra experiència serveixi als tècnics municipals”, afegeix l’Anna Maria. Comencem a avançar, l’Anna Maria i en Carles en les seves cadires de rodes electròniques, per la Rambla Nova.

Entrebancs quotidians

Davant el col·legi de les Teresianes, una rampa, i sobre la rampa, un cotxe coupé blanc. “I amb tots els pares estacionant a les voreres a l’hora de portar els nens a l’escola ja no hi podem passar”. Ni ells, ni els qui duen un cotxet de nadó, ni les persones de més edat, ni cap dels qui pateixen la mobilitat reduïda a Tarragona, una ciutat amb 70 metres de desnivell entre la Part Alta i el Serrallo.

Així, la conversa deriva cap al barri del port. El seu punt negre és el carrer Apodaca, que comunica el nord amb la mar. “Sense rampes no podem pujar a la vorera i hem de circular per la calçada”, lamenta l’Anna Maria. L’altra creu és l’estació de Renfe. Els trens principals, i els més ben adaptats per a les persones amb discapacitat, se’ls ha emportat l’Estació del Camp, en detriment de la que hi ha vora l’Arrabassada, al centre de la ciutat. “Gairebé val més el taxi adaptat a l’estació que no pas el bitllet a Saragossa”, denuncien d’uns preus que van en augment.

Passada la Font del Centenari, continuem per la coca –la part central de la Rambla-, tota ella ben asfaltada. Abans del pas de zebra, que ens duu al mercat ambulant els dimarts i dijous, patim un sotrac amb un esglaó de menys de tres centímetres: “això fa una mica de mal a l’esquena”, esbufeguen. Fins a uns deu centímetres ja mesuren els esglaons dels laterals de la part superior de la principal via de Tarragona, fent-lo un obstacle impracticable (vegeu la segona fotografia). No podem, doncs, creuar des d’aquí cap al carrer Unió.

Rampes i projectes per a l'optimisme
“El Parc Central és un oasi enmig del desert”, ho comparen amb la Part Alta, que la reivindiquen a nivell zero, “el supermercat i les botigues, tot és accessible”. El punt de mira és el futur Corte Inglés, també les companyies d’autobús interurbà. I és que “en els últims anys s’han solvetat molts problemes d’accessibilitat”. L’Anna Maria i en Carles fan comptes: “hi ha més rampes, com la de davant de l’Opencor, a la Imperial Tarraco, i una major sensibilització”. Són optimistes, si més no, Tarragona Sense Barreres té el positivisme com a leitmotiv.

“Confiem molt en els projectes de l’Ajuntament, com el del Balcó del Mediterrani”, ens asseguren. El patrimoni no és excusa i ho exemplifiquen en les obres d’accessibilitat realitzades a la Seu Vella de Lleida. “Fer de Tarragona un lloc accessible té impacte visual mínim i és màxim benefici per tots”, sentencia Carles Balañà.

* Article publicat a tarragonamesborrona.info. Estic en procès d'assimilació de la llei 07/2010, de 31 de març, i altres qüestions en l'últim mes de la carrera. Espero que comprengueu el descens d'actualitzacions d'aquest bloc. Però tornarem a llançar pedres en breu -amb més o menys bon encert-, us ho asseguro! :)

7 coses a dir:

Jordi ha dit...

Estàs més que excusada, Esther! La carrera és el primer i més per nosaltres que estem a punt a punt d'acabar-la no? A partir de llavors ja farem més actualitzacions.

Un petó!

Esther ha dit...

Gràcies Jordi! Arriba el final i, en alguna cosa en què t'hi has encaparrat durant quatre i/o cinc anys, més val dedicar-li un mes en exclusiva... Però, no res, que segur que acabo fent algun post, que sempre em venen coses al cap! Merci!! Petons!

DooMMasteR ha dit...

Lo primer és lo primer. Anims! Que ja et queda ben poc :-)
Bon reportatge. Les ciutats s'han de posssr les piles en aquest tema...

òscar ha dit...

La d'avui és, com gairebé sempre, una molt bona pedra Esther. Ànims que ja et queda ben poquet!!! :)

Esther ha dit...

Doommaster i Òscar, moltes gràcies pels ànims!!!! :D La voluntat és aprovar-ho tot al juny, les 5 assignatures que em queden, i retrobar el bloc amb més ganes, que hi ha molts que es mereixen una bona pedregada verbal i/o fotogràfica i últimament estic massa metaperiodística, i això no pot ser! No és l'ànim d'aquest bloc, vaja.

Tot i així, cada dia vaig seguint els vostres blogs, que m'agrada llegir-vos i sempre n'aprenc molt de vosaltres.
Doncs això, fins molt aviat! ;)

Miquel ha dit...

Ens trobem en la mateixa situació acadèmicament parlant.
D'altra banda, no hi ha excuses, la ciutat s'ha d'adaptar a les necessitats de cadascú, i no al revés.

Esther ha dit...

Miquel, les ciutats tenen, d'ara en endavant, grans reptes per davant. Tarragona, candidata als jocs olímpics del Mediterrani i ciutat de la cultura europea, encara més (difícil ho tenen), però totes les altres també. Sempre m'ha semblat un tema molt interessant.
Ànims i sort amb el que queda de la carrera!!! :)