Curt de cafè

El català prenia el cafè servit pel castís cambrer madrileny al Congrés, fins la setmana passada. Ho venia fent des del 1978, des dels temps d'Adolfo Suárez, i per companyonia, amb el diàleg amb el riojà i el canari, també amb l'andalús, el basc o el gallec, el d'esquerres i el de dretes, i com no, amb el conservador i el liberal. Fruit d'un consens difícil, convertit en efemèride, es va determinar que hi hauria cafè per a tots. Tot i les suspicàcies de cadascun dels presents, que miraven de reüll la tassa de cafè del veí, l'acord va acabar per plaure a tots els allà reunits.

A la barra central, doncs, tots prenien cafè, quin remei. No obstant, l'amic català els ha tastat tots al llarg dels trenta anys: cafè aigualit, descafeïnat, americà, i amb llet batuda quan les vaques eren grasses. Quan ha calgut, n'ha cedit un glop al col·lega. I quan la dosi de cafeïna servida, per a desvetllar-se i funcionar, no feia justícia a l'acord, s'exclamava clar i català. Com hagués fet qualsevol altre.

En els darrers mesos, el català, tot i el plany i la necessitat dels de casa, se'n servia menys que de costum: un dit menys, una retallada del 10% del seu cafè. Sabia, de lluny, que la barra central aviat es quedaria sense existències i el castís cambrer de torn, fos qui fos, faria figa abans d'acabar el seu contracte amb la clientela. La reforma de l'article 135 de la Constitució, sense comptar amb el vist-i-plau de tots els de la barra, ha tret a la llum les mancances del servei, amb presses, mal gestionat i que talla l'aixeta del cafè a conveniència i amb consciència. Amics, anem curts de cafè.

PD. Us enllaço la meva crònica al Congrés dels Diputats de Madrid pels trenta anys de la Constitució, publicada en aquest bloc el desembre de 2008.