Abandonar el vaixell

Francesco Schettino, de 50 anys i 30 d'experiència duent el timó, s'ha convertit en l'enemic públic número 1 mundial. Gosaria dir que més que Pepe, del Reial Madrid. El capità del Costa Concordia, el creuer que va naufragar prop de l'illa de Giglio (Itàlia), va aconseguir abandonar el vaixell a la seva sort mentre se l'engolia  la mar Tirrena, deixant-hi molta més gent a bord que la que hi cap a la plaça d'Espanya de Roma. A cinc milles de l'anhelada Toscana, el Costa Concordia s'esquerdava contra unes roques, que no un iceberg, i naufragava farcit d'il·lusions del passatge que tot just havia salpat de Civitavecchia.

Hom té present un lacrimògen fotograma al cap: el capità que s'enfonsava amb el Titànic a la sala de cinema ara fa 15 anys. Però vet aquí que, en la nostra societat, existeixen molts més Schettinos que Edwards Smiths, ai làs. Schettinos al timó, que fugen amb la cua entre cames, amb el cap cot, amb tanta barra, altius i caragirats, líders covards, traïdors, que únicament tenen esma per salvar el cul a tota Costa quan el vaixell fa aigües. Neden i guarden la roba. Dirigeixen la nostra societat, perverteixen el sistema econòmic, donen cops de rem a la política, i a tot el que hi tingui cabuda en aquesta arca de Noé. Tant se val: sobreviurem al mar de fons, i tant.

7 coses a dir:

Noctas ha dit...

Bon article. Però al capdavall un home de mar és sempre imprevisible:)

Esther del Campo ha dit...

Noctas, gràcies! :) Em consola saber que no són previsibles com les rates, les primeres en abandonar un vaixell...

Elliot ha dit...

Benvolguda Esther, deu di no això del vaixell Concòrdia. Pensa que si no hagués naufragat, el proper dilluns hauria arribat a Barcelona. Més enllà de la tragèdia del naufragi, aquests dies es parla molt a Itàlia de tot el que suposa el món dels creuers. Observacions al respecte:

- Les duríssimes condicions laborals del personal que hi treballa. Per què? El món del creuer ha canviat molt en els darrers anys. Si abans era un luxe passar les vacances en un vaixell d'aquests, ara els preus han baixat moltíssim i s'ha posat a l'abast de molta gent. Com s'ha aconseguit? Evidentment repercutint en els sous dels treballadors. Pensa que segons una periodista italiana que passà prop de 100 dies treballant, amb una càmera oculta a sobre, els paguen una misèria, amb jornades que s'allarguen més enllà de les 14 hores, sense contracte....

- la cutrada de la gent que hi va als creuers. això donaria per molt.

en fi. una tragèdia que s'hagués pogut evitar.Algunes reflexions interessants: http://www.elpais.com/articulo/ultima/Desgobierno/elpepiult/20120120elpepiult_2/Tes

salut!

Esther del Campo ha dit...

Benvolgut Elliot,

No he anat mai de vacances en creuer, tot i que persones properes m'han comentat que l'experiència és única. Però, és clar, m'imagino que, per poder oferir una setmana tot inclós i amb luxe i, a més, treure'n benefici, les retallades han de ser-hi per algun lloc i, per tant, deuen de repercutir en els drets dels treballadors. El mateix que deu passar amb qualsevol d'aquestes peces de roba a 3,99 euros de les cadenes textils...

Fa dos o tres estius vaig escriure un breu reportatge sobre aquest "boom" del creuer, "Todos quieren ser cruceristas" al Diari de Tarragona (http://www.diaridetarragona.com/032732/quieren/cruceristas) (me l'estic rellegint... i sort que ens tornem més crítics amb l'edat!!!). De la mateixa manera que, fins a topar-se amb la crisi, la gent ha especulat amb cotxes, habitatges... que no estaven al seu abast, el creuer és part d'aquest imaginari.

Gràcies per l'enllaç, les reflexions de Millás sempre són interessants. Salut! :)

bobbin ha dit...

Aquest Schettino és el enemic públic del moment. Però jo crec que no es pot comparar amb tots aquests que ens governen, ja convertits en la mitologia del problema.

Probablement la negligència d'aquest capità sigui llegendària, però les decisions covardes d'un home que es veu al llindar de la mort no crec que es puguin comparar amb l'avarícia desmesurada i la manca de projectes a llarg termini que han regit els nostres.

Schettino i els dirigents cràpules del segle XXI son dues maneres de mostrar les pitjors qualitats de l'ésser humà, però ni de bon tros son el mateix. Schettino, neci i negligent, no s'enduia pensió vital·lícia ni arreplegava milions d'euros abans d'abandonar el vaixell.

bobbin (bis) ha dit...

Com escric a fragments, al final del segon paràgraf afegeixo... ehem:
"destins durant els darrers anys"

Esther del Campo ha dit...

Bobbin, cert és que no hi havia cap xalet a Washington esperant-lo junt amb un sou de conseller delegat ni un despatx d'ex-president prop de cap zona alta amb un sofà giratori d'escai... però, després d'unes quantes dècades duent el timó, dic jo que a Schettino alguna vegada se li hauria passat pel cap com havia d'actuar en els pitjors dels casos. O no.

Va, sí. Et donaré la raó. Els que ens governen estan fets d'una altra pasta, folrats de pasta. Són dos tipus diferents de crapulisme... però, siguem sincers, tenen més similituds que diferències.

Gràcies pels teus comentaris a fragments =)