Comentaristes analògics

M'agrada apropar-me de tant en tant a la biblioteca del carrer Comte d'Urgell, fullejar les revistes forasteres de preu prohibitiu als quioscos del centre de Can Fanga i disputar-me els diaris, que al vespre són caducs, amb els i les habituals d'aquella taula de premsa, sens dubte, un dels llocs més acollidors de tot l'Eixample barceloní.
En ocasions comptades, veureu que hi fa acte de presència algú jove, però no em quedo curta quan dic que la mitjana d'edat de la taula ronda els setanta anys. A quarts de nou del vespre, El País, la Vanguardia, l'Expansión, l'Ara, El Mundo romanen robregats per parells de mans que han quedat empastifades de tinta resseguint les lletres Mercury, Majerit o Times New Roman de les peces. Tot un reguitzell de caixes altes i baixes dels ajuntalletres que, per molt que ens vulguin creure que no, encara creen opinió als lectors.

Tant és així, que algú o alguna es dedica en aquella sala de lectura a deixar constància als marges dels diaris allò que la notícia l'inspira, en estilogràfica negra i des del seu punt de vista, tant se val quin sigui. Potser aquella peça en concret li mereix un incís d'una paraula i, en les d'altres pàgines, fa l'esforç d'encabir-hi ben bé un paràgraf... dirigit a qui? Al següent lector, al periodista, a la llibertat d'expressió...? Una carta al director ben podria sol·lucionar el neguit del nostre comentarista analògic, però ha volgut explicar-ho en silenci, en petit comité: que no surti de la biblioteca. Definitivament, hi ha qui encara creu, i hi diposita la seva il·lusió, en el paper de diari. 

3 coses a dir:

Senyor Confidencial ha dit...

Aquest darrer post està especialment bé, Esther. Els nostàlgics del paper celebrem que encara quedin romàntics del diari tradicional. Que gaudeixen escoltant el singular sorollet que provoquen les pàgines en passar i que consideren que és més important saber què passa el món que no pas embrutar-se els palpissos dels dits amb tinta. I esperem que aquesta espècie en perill d'extinció, que vol immortalitzar amb una ploma estilogràfica la sensacions que li provoca la noticia, no acabi desapareixent del tot.

DooMMasteR ha dit...

Opino lo mateix que el senyor confidencial... que no desapareguin mai

Esther del Campo ha dit...

Senyor Confidencial, queden nostàlgics i queden romàntics. Però la majoria no dubta en embolicar els calçots amb paper de diàri. Però estic d'acord amb el seu comentari. Moltes gràcies per passar per aquí! Salutacions cordials.

Doommaster, que no desapareguin mai! Estic d'acord amb els dos ;) Merci pel comentari! una abraçada!